Passejant pel poble de Linyola

Linyola es troba situada damunt un turonet d’uns 248 metres d’altitud i és a partir d’aquí com s’organitza l’estructura del nucli. Aquest turó era una lloc estratègic des d’on es dominava tota la Plana d’Urgell, des de Lleida fins més enllà de Tàrrega i des del Montsec i Serra d’Almenara fins a la Serra de Prades. Linyola és un poble de tipus castral, és a dir, que tota l’estructura urbana del poble està formada al voltant d’un castell.

Possiblement batejada així pels romans en referència als conreus de lli de l’època, va agafar un veritable relleu a finals del segle IX, quan es va convertir en la capital de la comarca anomenada Mascançà.

El paisatge agrícola va experimentar un canvi radical quan a mitjans del segle XIX es va construir el canal d’Urgell –un conjunt de canals i séquies- i es va passar dels conreus de secà –blat, oliveres, ametllers...- als conreus de regadiu. Avui s’hi produeix principalment blat de moro, alfals, ceba, blat i ordi, a més d’algunes plantacions de fruiters.

Al llarg dels segles el poble va tenir diverses etapes de creixement intramurs fins que, a finals del segle XIX, es va desbordar i expandir fora de les muralles.

Així doncs, es pot considerar que Linyola es divideix en dues parts fonamentals: el nucli antic o medieval i l’eixample.

Nucli antic

Pels carrers del nucli històric de Linyola podem descobrir diversos emplaçaments i elements patrimonials datats en l’època medieval.

Tenim un primer nucli urbà que ocupava la zona més alta del poble que anomenem el Castell, l’actual carrer Castell. Un turó que ja hauria estat fortificada pels ilergetes (s. III aC) i posteriorment pels romans i àrabs que convertiren a Linyola en el centre del Mascançà (s. X-XI). El nucli urbà començà a desenvolupar-se a la part més alta de l’actual poble, un turó, on hi hauria una petita església, una torre o un punt de defensa i unes muralles; a més de les cases del poble i un cementiri dins de les muralles.

Cap als segles XII i XIII el poble es va ampliar per primera vegada. Així passem del nucli inicial a una segona terrassa fluvial, situada just sota aquest turó. Aquesta primera ampliació va portar a construir una muralla nova amb tres portals i diverses places, aquesta ampliació va durar fins al segle XIX quan el poble ja tenia ravals fora muralles.

Tot passejant pel nucli medieval

Passejada curta que permet descobrir els secrets del nucli històric de Linyola, tot passejant pel vells carrers d’origen medieval: els grans casals dels segles XVI, XVII i XVIII; el carrer Major, parcialment porxat, com la plaça de l’Església i l’imponent església de Santa Maria.

Casa de la Vila

En els seus orígens l’actual ajuntament era un gran casal renaixentista habitat per famílies riques (s. XVI-XVIII). Aquesta casa és una de les millors edificacions civils del Renaixement que es poden trobar a les comarques de Lleida. La seva construcció, ideada pel linyolenc Joan Fornés, es va iniciar el 1556 i es va finalitzar tan sols un any després.

Es tracta d’una antiga casa senyorial distribuïda en tres plantes: baixos, pis i golfes. En els baixos trobem un porxo de triple arcada, que dóna pas a la porta d’entrada, una obertura en arc de mig punt i amb enormes dovelles.

En el pis central hi ha quatre finestres emmarcades per pilastres, sobre de les quals es desenvolupa un entaulament de tipus clàssic. Es tracta de vuit capitells d’ordre compost, amb les volutes jòniques i els acants corintis, d’on sorgeixen cares o màscares que s’ubiquen sobre un fons semicircular. Quatre de les cares semblen retrats i formen parelles: un home amb barba i una dona, un home amb gorra i una dona. Les altres dues son màscares on ja s’ha completat la transformació, típic motiu dels grotescos, els caps deixen de ser humans per convertir-se en monstres vegetals.

A les golfes trobem una galeria amb finestres d’arquets rebaixats.

Declarat Be Cultural d’Interès Nacional (BCIN)

Situació: carrer Major, 7

Cal Formiguera

A tocar de la Casa de la Vila trobem una edificació de caràcter senyorial, la qual manté una organització similar a la que ofereix l'Ajuntament. De tal manera que es conforma unitàriament el conjunt de baixos d'aquests edificis coordinats gràcies a una galeria porticada amb arcades de mig punt sobre pilastres, que condueix fins a arribar a la plaça de l'església.

En l’antiguitat aquest edifici era un casal senyorial i, tot i que no es coneix amb precisió la datació de l’obra, té algunes correspondències amb la casa de la Vila, corresponents als segles XVI-XVIII. Així i tot, aquesta obra arquitectònica presenta diverses intervencions i remodelacions posteriors.

El vell casalot, del segle XVI, que fou cal Formiguera fou donat pels seus propietaris al poble i es va enderrocar a la segona meitat dels anys 80’s del segle XX, perdent-se les seves pedres, i juntament amb un terreny expropiat es tornà a construir i es posà en funcionament l’any 2011.

Actualment és un edifici municipal polifuncional, on hi té la seva seu l’Escola de Música Municipal i altres entitats del poble. En el local s’hi fan exposicions, xerrades, conferències i tot tipus d’activitats principalment culturals.

Monument inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Situació: carrer Major, 3

Plaça Àngel Guimerà

Darrere l’església de Santa Maria i propera a l’Ajuntament s’emplaça aquesta petita plaça on es troba el monument al Sagrat Cor datat de l’any 1949 i que, originalment, es trobava a la plaça de l’Església.

Zona abans coneguda com “els patis”, és un jardinet ple de rosers i un indret tranquil i agradable.

Monument memorial en record als morts de la Guerra Civil

El 27 de març de 2011 s’inaugurà a Linyola aquest conjunt artístic. La instal·lació consta d’una escultura commemorativa, obra de l’artista Catherine Huaman. També s’ha instal·lat una cartellera informativa on es contextualitza el període històric de la guerra civil i un mural on hi consten gravats sobre ferro els noms dels setanta linyolencs morts durant la seva estada al front de guerra, a conseqüència dels bombardejos sobre la població civil o en camps de concentració i d’extermini durant la segona guerra mundial.

Està ubicat a les parets de pedra de la Font que hi ha davant dels edificis de l’ajuntament i Cal Formiguera. I va ser portat a terme per l’Ajuntament de Linyola amb el suport del Memorial Democràtic.

L’artista Catherine Huaman va ser l’encarregada d’idear aquest monument que posa nom a les víctimes de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939). Es tracta d’una obra molt nova que té per objectiu no oblidar els fets que van tenir lloc en aquest període nefast i que la posterior dictadura tampoc caigui en l’oblit.

Situació: carrer Major.

Plaça de l’Església

Aquesta és una de les places més representatives del poble. Situada davant de l’església, és una plaça per cabussar-se en la història, per recordar-la tal com era, amb cases tan significatives com cal Verdurenc, cal Morrut, cal Formiguera...

La història de Linyola s’ha escrit en aquesta plaça. Era ja, des del segle XVI, un lloc de trobada dels linyolencs i linyolenques. Cada comte d’Urgell i els representants dels barons de Linyola prenien possessió de la vila en aquesta plaça. També ha estat escenari de mercats, representacions teatrals, mítings, festes de la vellesa i com no de bodes, batejos, balls...

Cal destacar, també, els emblemàtics porxos que l’acompanyen i la fan una plaça única a la vila.

Església de Santa Maria

L’actual església de Linyola de nova planta es va fer realitat, quan el poble va considerar que la vella església era petita i estava en ruïnes pel que decidiren construir una nova església, pagant-la ells. L’encàrrec es va fer l’any 1586 i l’obra va finalitzar el 1600.

És un representant de qualitat ben notable del gòtic terminal del segle XVI, tant per la proporció i execució interna com per l’habitual combinació amb una portada de gust renaixentista, més l’adició d’un campanar, que n’acabarà essent una de les parts més singulars.

L’interior és una sola nau molt àmplia amb capelles laterals entre contraforts massissos que sustenten l’arc de mig punt dels laterals i els arcs gòtics de la volta.

A la façana, capçada amb una senzilla cornisa, hi destaca la portalada renaixentista i la rosassa, voltada d'un fris dentat. El portal és obra de l'italià Andrea Fortunato de Peregrinis, d'entre 1601 i 1603. Està emmarcat per dues columnes compostes que sostenen un entaulament amb volutes,damunt les quals hi ha tres imatges molt malmeses -una anunciació: l'arcàngel Gabriel, la Verge i Déu Pare més amunt.

En un extrem de la façana s’aixeca el campanar. Aquest es caracteritza per mantenir un perfil poligonal d’acord amb l’estil del gòtic terminal, però hi ha un element que el diferencia: la presència de quatre torretes a mitja alçada, una mena de “garites” que li donen un caire fins i tot militar. Són quatre comunidors, des d’on el sacerdot podia beneir el terme als quatre vents per tal d’allunyar les malvestats, sobretot meteorològiques.

En la portada s’erigeix orgullós l’escut de la vila de Linyola, qui fou la que va pagar l’església.

Al llarg dels anys ha passat per diferents reparacions, sobretot arreglar la teulada durant els segles XIX i XX. Durant la guerra civil es cremaren els seus retaules.

Està catalogada com un Bé Cultural d’Interès Local (BCIL)

En aquest enllaç pots fer una visita virtual 3D z l'Esglèsia (Gentilesa de Construccions i Promocions Roc-Oliva)

Campanar de l’església

Al final del segle XVI l’arquitecte Bartomeu Roig va ser contractat per construir el campanar de l’església.

Fa 28 metres d’alçada, és vuitavat i compta amb quatre torres de vigilància. És, per les seves característiques, únic a tot Catalunya. Avui, també és un fantàstic mirador a 360 graus.

Va ser restaurat l’any 1898 i al 1995 es van fer millores, sobretot de tipus estètic.

Porxos

Característica de la Plaça de l’Església i d’un parell de trams del carrer Major.

Els edificis que s’hi construïren durant els segles XVI, XVII i XVIII es construïren sobre porxos. Amb el pas dels anys els porxos han anat canviant, exceptuant la part esquerra de la plaça de l’església, l’edifici de l’ajuntament i els porxos dels edificis situats també al carrer major, que són els originals i han tingut continuïtat des de la seva construcció.

Sota aquests porxos fins a mitjans segle XX, s’hi feien els mercats setmanals.

Antics portals

Quan el poble s’arraulia entre les seves muralles protectores, només algunes portes permetien l’intercanvi amb l’exterior. Se sap que a Linyola hi havia tres portals, els quals marquen el perímetre del poble medieval i, també, els camins que portaven a les principals ciutats de l’entorn: Lleida, Bellpuig i Agramunt.

La muralla externa que baixant del Castell passaria per l’actual carrer Roger de Llúria, seguiria al llarg de tot l’estret carrer de Colom i per la plaça Àngel Guimerà / Pi i Margall, pel darrera de l’església, arribaria fins al Castell. La segona muralla interna envoltaria el Castell, que l’any 1413 no es rendiria fins a la caiguda de Balaguer i el Comtat d’Urgell. El Castell desapareixeria durant la guerra civil catalana (1462-1472) Entre la Muralla externa i la interna, els actuals carrers Major, a la fi del qual hi havia el Portal de Lleida. Dr. Robert, Jaume I, Cervantes, Ramon i Cajal, a la fi del qual hi havia el Portal de Bellpuig. Isabel II, Església i plaça de l’església, on hi havia el Portal d’Agramunt i darrera l’església la plaça Guimerà. Aquests carrers formen el casc antic de Linyola.

Aquesta doble muralla encara existiria durant la Primera Guerra Carlista (1833- 1840). El 1881 l’ajuntament decideix enderrocar les muralles i els tres portals. L’any 1883 es subhasten les pedres del portal.

Plaça de les monges

La podem trobar a una banda de l’església entre els porxos i l’espai que fou el col·legi de monges. Un petit espai situat al darrera de l’església, un escenari del Pessebre Vivent i que té un gran encant natural.

Espai Les Monges - Espai Pessebre Vivent

És un solar situat entre la capçalera de l’església de Santa Maria i el carrer Pi i Margall. En els inicis l’esplanada fou ocupada per un casalot que venia de mitjans del segle XVI, en un moment que a Linyola es construïa l’església o l’actual ajuntament. Segurament al terreny hi hagi diferents sitges.

Una propietària de la casa en va fer donació al Bisbat d’Urgell per a que si fes un col·legi religiós. Durant una part del segle XX –entre 1923 i 1968- hi hagué el col·legi/convent de les monges de la Sagrada Família.

A finals del segle XX l’edifici fou enderrocat i l’esplanada fou coneguda popularment com el Pati de les Monges. En aquest espai s’hi representa anualment el Pessebre Vivent que es visitat i admirat per milers de persones.

L’any 2015 es va trobar una sitja que al ser excavada va donar llum a objectes que formaren part d’una vaixella del segle XVI. Degut a la troballa d’aquestes restes arqueològiques, està pendent de publicació un treball de l’arqueòleg Andreu Moya.

Situació: plaça Àngel Guimerà. Darrera de l’ església de Linyola.

Plaça Maria Mercè Marçal

Per tal d’oxigenar el casc antic de Linyola, del corral-jardí dels Formiguera, es va crear la plaça Maria Mercè Marçal, on anualment s’hi celebren actes culturals. Presideix la plaça una escultura de Catherine Huaman.

Situació: Carrer Isabel II

Cal Rotés

Edifici del segle XVIII. Jaume Rotés, als anys trenta del s. XX, el definia com un “gran casalot amb els balcons i els llindars de pedra”. La casa tenia cup i sitja.

Després d’uns decennis en que no hi va viure ningú, la casa fou restaurada amb materials originals. Entre altres reformes, als banys les piles de marbre tenen més de 200 anys d'antiguitat i al terra les rajoles afegides són del segle XVIII. Les rajoles que decoren les habitacions també són del s. XVIII.

Es conserven les parets de pedra. L’ antiga bodega té el sostre d’arc. Gran part dels mobles són els originals de la casa. S’obrí al públic com hotel, l’any 2008.

Situació: carrer Isabel II, 19

Cal Galceran

Els Galceran eren una família de prestigi de la població. Els seus membres participaren diversos anys en el govern de la vila com a batlles i regidors (des de l'any 1699 fins el s. XIX) i també sacerdots. Probablement la casa sigui de finals del segle XVII i al llarg dels segles XVIII i XIX s’hi feren modificacions.

És un casal de considerables dimensions que es compon de planta baixa, pis, golfes i d'un pati. Allò que més cal destacar és l'àmplia galeria porxada a l'alçada de la planta noble que té vistes sobre el pati. La galeria, coberta amb teules com la resta de la casa, s'obre al pati per quatre arcades semicirculars recolzades damunt pilastres tot motllurat dins un estil força clàssic. En l'enllaç de les dues arcades centrals hi ha la data 1802 en xifres romanes (segurament es refereix al moment constructiu de la galeria).

A nivell de planta baixa aquesta galeria reposa damunt dues grans arcades tapiades (una arcada per cada dos arcs de la galeria superior).

L'altre element interessant és la llinda de pedra de la porta d'entrada al pati pel c/ Colom. Duu la inscripció "MAGI GALCERAN 1781".

Situació: carrer Ramon y Cajal cantonada carrer Colom.

Eixample

Cap a la fi del segle XVIII i durant el segle XIX, la població creix i ho comença a fer fora muralles.

A partir de 1881 l’Ajuntament de Linyola va decidir eixamplar la vila. Es van enderrocar les muralles i els portals, i el poble es va expandir cap als ravals fins a formar una unitat.

Passejant per la zona més nova del terme hi podem descobrir diversos elements arquitectònics i d’interès.

Plaça 11 de setembre

L’estiu de l’any 1983 es va inaugurar oficialment el monument de l’11 de setembre, que simbolitza la resistència que va presentar el poble català davant les tropes de Felip V al 1714. Consta de dos grans blocs de pedra i una figura humana que damunt del bloc més petit sembla aguantar el pes del més gran.

Aquesta plaça es consolida com l’emplaçament on es duu a terme l’ofrena floral en la Diada Nacional de Catalunya, un dia tan assenyalat per a tots els catalans i catalanes.

Compta també amb un parc infantil que posa títol al nom informal de la plaça conegut per tots els linyolencs: La Barqueta.

Plaça i monument Pau Casals

Durant l’edat mitjana, el poble de Linyola va construir una ermita en honor de Santa Quitèria, a qui va declarar patrona de la vila per haver-la protegit del temible mal de la ràbia. L’any 1882 es va enderrocar perquè estava en estat ruïnós i ocupava el lloc per on havia de passar la carretera Linyola-Mollerussa. Les seves pedres es van vendre.

L’any 1894 l’ajuntament va aprovar construir en aquest espai les Escoles Nacionals, que van ser inaugurades oficialment el 1904. L’any 1911 es situà la bàscula municipal al costat de les escoles, on hi va estar fins el 1986.

Amb els anys les escoles es van quedar petites i es va fer un nou edifici en el lloc on estan emplaçades actualment.

L’edifici de les escoles velles va ser enderrocat el 1984 i al seu lloc s’hi va fer la plaça Pau casals i es va construir l’edifici sociocultural. Van ser inaugurats per la festa major de maig l’any 1987. Aquesta plaça ret homenatge al geni català del violoncel, Pau Casals.

Actualment aquest edifici alberga la Llar de Jubilats Santa Quitèria, la biblioteca municipal i la Sala 1 d’Octubre, lloc multi-funcions on s’hi fan tot tipus d’esdeveniments culturals i lúdics.

Està previst començar l’ampliació de la biblioteca a finals de 2021.

Antic escorxador municipal

L’escorxador és un edifici Modernista que fou planejat per l’enginyer Pedro Vallcorba Sanchez i que es construí entre els anys 1930-31. És d’un estil estructural i decoratiu senzill, racional i pensant sempre en una arquitectura industrial molt estesa a principis del segle XX i en la qual es tenia més en compte l’estalvi que l’estètica. L’edifici te 195 m² i una alçada de 5 m. La resta de solar està disponible per a noves ampliacions.

El material essencial per la seva construcció fou el maó. Al voltant de les parets, una sanefa de mosaic romà s’intercalava entre 6 finestres esglaonades i rematades, a la part superior per unes petites arcades d’obra vista, i a la part inferior per uns trencaaigües de ceràmica esmaltada. Les finestres es van projectar per integrar vidres policromats. A la façana principal les finestres i la sanefa tenen el mateix estil, i els pilars que la conformen són d’obra vista, i entre els dos centrals, un portal escalonat i rematat per un arc d’obra vista dóna pas al vestíbul, espai on hi ha els serveis i l’administració.

A la part superior, els quatre pilars estan units per unes cornises arquejades de pedra artificial, i als laterals trobem dues obertures ovalades i emmarcades amb la mateixa pedra. Damunt del vestíbul, i entre els dos pilars d’obra vista que estan rematats per dos pilanets decoratius i escalonats, trobem la part identitària de l’edifici amb el seu nom i data en castellà Matadero Municipal, año 1929, tot fabricat amb ceràmica negra esmaltada i envoltada d’una motllura de ceràmica cuita. Al capdamunt de tot, un magnífic escut de la vila de Linyola, de pedra artificial, culmina l’obra decorativa de l’escorxador

Està considerat un dels elements patrimonials més destacats del poble. En l’actualitat es un espai per fer exposicions itinerants i altres tipus de tallers i activitats.

Situació: carrer de l’Escorxador, 6

Plaça Planell

La Plaça Planell és la més gran i cèntrica del poble, un punt de trobada de tots els vilatans.

Antigament era coneguda com l’Arrabal de la Planella. Era una gran bassa d’aigua natural. Se sap que ja en temps dels romans era utilitzada per a posar-hi la planta de lli, el qual havia de romandre submergit dins l’aigua durant un període de 8 a 15 dies.

També va ser utilitzat d’abeurador natural d’animals. La plaça no era planera com el seu nom pugui donar a entendre, sinó que tenia uns desnivells marcats. A final del s. XIX es van començar a vendre els terrenys que l’envoltaven i posteriorment es van construir tot un seguit de cases i coberts part dels quals tenien la façana principal a la futura carretera de Mollerussa. Els corrals d’aquestes cases donaven a la plaça.

L’any 1930 l’Ajuntament va decidir fer-ne el buidatge de la bassa al·legant motius sanitaris. Es va fer col·locant una gran quantitat de tubs per a facilitar el drenatge de l’aigua. Aquests tubs eren elaborats manualment pels treballadors de l’obra a la mateixa plaça.

El 1947 es van plantar els plataners que encara donen ombre a tothom que hi passeja. Es van adquirir a la Casa Canal per 325 pessetes. Durant els anys 1972-73 es va elevar la part central. El maig del 1975 va ser inaugurada la seva renovació total, a part de la pavimentació també es va cuidar l’ornamentació plantant 206 rosers i 25 arbustos i s’hi van instal·lar 28 bancs i 20 fanals elèctrics.

Entre altres edificis, va albergar la seu del Sindicat Agrícola fundat el 1916, on després s’habilitaria una sala de cinema. La plaça comptava també amb un taller de fusteria; una sala de ball fins al final de la guerra civil, Cal Mingo, on s’oferien actuacions en directe; un taller de carros i també Cal Llaudet, que mitjançant un carro i una mula es dedicava al servei de transport de persones i mercaderies fins a l’estació de tren de Mollerussa.

Actualment l’edifici singular més antic que es conserva és l’Ateneu. Quan es va inaugurar l’any 1932, tenia una sala de ball, amb pista, escenari, llotges, camerinos i diverses dependències. Al costat hi havia el bar, que no ha deixat de funcionar des que va obrir. L’any 2021 l’ajuntament n’ha adquirit la propietat, està previst rehabilitar-lo i crear un espai del que tot el poble pugui tornar a gaudir.

La part central de la plaça compta amb dos espais de jocs infantils i en un racó podem trobar el monument Reflexió, obra de l’arquitecte i escultor Josep Bofill, que va ser inaugurat durant la festa major de maig de l’any 1995.

La Creueta dels Olivers

Situada en la bifurcació del camí de Lleida i el camí dels Arcs. Històricament les creus de terme s’acostumaven a ubicar prop de les entrades o portals o a l’inici dels camins per donar la benvinguda o acomiadar els transeünts i els carruatges.

Aquesta emblemàtica creu està documentada des del 1814, encara que la base és anterior a aquesta data. Se sap que abans de la guerra civil el creuer era de ferro, però durant la revolta va ser destruït.

L’actual creu de pedra i la columna que la suporta van ser instal·lats el 27 d’octubre de l’any 1951 aprofitant la base de la creu anterior. És obra del picapedrer d’Arbeca, resident a Linyola, Francesc Sumalla Monné.

Plaça el Sitjar

Segons la tradició, dites i llegendes, es creu que les Sitges, però més concretament el sitjar de Linyola, venen d’època ibèrica... Es probable que el Sitjar de Linyola agafés un gran relleu, en temps dels àrabs, quan Linyola fou un centre administratiu del Mascançà. I que un cop caigut en mans dels Comtes d’Urgell, aquests el continuarien mantenint com un dels seus sitjars més coneguts. Finalment aquella franja de sauló que anava des del Planell fins a la Creueta dels Olivers, passaria a ser be comunal i l’ajuntament permetia la construcció de sitges als seus pagesos. Aquestes sitges, dataven de diferents èpoques i coneixem que a la segona meitat del segle XIX, els pagesos encara en feien.

Actualment l’espai recuperat porta per nom Plaça el Sitjar. Aquesta es consolida com un espai verd, amb gran quantitat d’arbres i plantes aromàtiques on anar per fugir d’altres places més transitades. Així mateix, compta amb un parc infantil amb diversos gronxadors pel gaudi dels més petits.

L’any 1952 l’ajuntament inicià la destrucció d’aquest sitjar, amb l’ampliació del carreret per on només hi passava un carro a 11 metres d’amplada. Les Sitges s’anaren colgant totes. Cap a la fi dels 90’s del segle XX amb la recuperació dels bens comunals del carrer Lleida es recuperaren, pel record, unes quantes Sitges, símbol del gran sitjar que tingué en el passat, Linyola.Actualment l’espai recuperat porta per nom Plaça el Sitjar. Aquesta es consolida com un espai verd, amb gran quantitat d’arbres i plantes aromàtiques on anar per fugir d’altres places més transitades. Així mateix, compta amb un parc infantil amb diversos gronxadors pel gaudi dels més petits.

La Font Vella

L’’any 1996 es localitza l’emplaçament de la Font Vella, que va ser abandonada i tapada l'any 1961, i es comencen els treballs de desenrunament. Es desconeix l’època de la seva construcció, però es creu que fou construïda durant la dominació àrab.

És un dipòsit d'aigua d'uns 6 m de fondària i 9,70 m de radi. En un costat hi ha les escales d'accés distribuïdes en dos trams separats per un replà. Les parets són fetes de maçoneria lligada amb ciment. A la part sud, al capdamunt del mur hi ha l'entrada d'aigua. L'abocador és de pedra calcària ben treballada. L'aigua entra per filtració.

Una pedra amb la inscripció amb data 1908 fa pensar una possible reforma.. Aquesta font és una obra que destaca dins del conjunt de les existents al pla de Lleida.

Actualment l’espai que l’envolta ha estat recuperat i enjardinat, essent un lloc tranquil per anar a gaudir de la natura.

Situació: camí de la Font Vella, bifurcació camins de Térmens i Vallfogona de Balaguer.

Passejant pel poble